parlant al vent

J (Joseba): Vinga, doncs, explica’ns com va ser…

C (Cristina): Teníem el cotxe al mecànic així que aquell dimarts varem voler anar a la universitat amb bicicleta.

J: Que hi han uns 12 km… de casa a la uni.

C: A mitat de camí, vaig caure.

J: Tu anaves davant.

C: Si.

J: I vas voler imitar a Beloki baixant el port de La Rochette al Tour del 2003.

C: Mes o menys i segons tu.

J: Vas sortir del paviment.

C: La roda es va relliscar i és que els carrers de Townsville tampoc estan en el millor estat.

J: Per la nit va ploure també… i què et vas fer?

C: Em vaig donar un cop sobre el costat dret i em va saltar l’ungla del dit gros del peu esquerra. I això si que fa mal de veritat.

J: Si, estaves una mica amb mala cara.

C: Clar per que em vaig marejar del dolor.

J: Peró allà estava jo.

C: Si, bé…

J: I vaig aconseguir trucar a un taxi.

C: Però qui va aconseguir el numero? Delirant???

J: Vàrem veure passar un taxi per l’altre costat i jo estava buscant el mòbil.

C: Bé, finalment el taxi va arribar.

J: I corre’ns cap a l’hospital, a urgències.

C: El camí es va fer una mica llarg per mi.

J: Peró els doctor van ser molt professionals, no?

C: Es que he descobert que tenen pànic al dolor i per això nomes entrar te omplen de calmants i després fins i tot em varen posar anestesia local al dit del peu, de fet ho vaig agrair molt.

J: I va ser una intervenció molt rapida… encara que tu no miraves. L’espectacle va ser la infermera posant la vena de una forma molt curiosa.

C: El diagnosi va ser múltiples abrasions, el braç dret molt adolorit i dislocació de l’ungla, en fí, podria haver estat molt pitjor!. La recomanació final va ser que estigués una setmana de repòs i des de llavors no he sortit, almenys veig el mar des de la finestra de casa… mai et pots queixar encara que estiguis molt malament.

J: Estàs com una reina.

C: Això ho dius tu!